La font inspiradora (breu història de qui sóc)

La meva obra és, indefectiblement qui sóc jo -com visc el meu pensament-, fruit de les experiències vitals.

Més enllà de la concepció de l'artista geni proposo la figura de l'artista conscient.

La tradició de l'home modern, que arriba als nostres dies, promulga la idea de la genialitat en termes simbòlics: aquell que en la seva tendra joventut ja ha estat capaç de realitzar quantitat d'obra. L'energia que la primera joventut conté suposa un impuls extraordinari que de vegades, i només de vegades, troba el camí de l'èxit, en termes comercials. Sacsejar la societat ha predominat al llarg de la tradició avantguardista durant el segle XX i resta impregnant la nostra societat del XXI.

Aquí es troba la clau de volta: l'artista revolucionari ha de canviar-ho tot i per això, de manera individualista, remou i crea per remoure. I quan millor que en el moment vital de la descarada primera joventut?

La meva primera etapa fou de la mateixa manera reivindicativa. Dins del grup Guanes promulgàvem el "vòmit" com a concepte artístic, escrivíem en papers horitzontals, vam fer un Manifest Guanes, i fins i tot vivíem profundament en el desencís romàntic del nihilisme. Formava part del nostre jo en formació: destructor, estèticament hippie, volgudament revolucionari. Però cap dels camins que vam encetar cap a "l'exit" van arribar a bon port. Els concursos i premis als que vam optar no ens van obrir les portes: 2n premi del concurs del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, amb l'obra "L'Ascalímetre" d'escultura pública que havia d'anar situat al carrer davant de la façana a tocar amb el carrer Aribau. Tot apuntava que allò que els tres amics, extremadament joves, havien projectat havia de fer-se... però per qüestions de galons (humil opinió) el guardó, en aquest cas, va ser atorgat a una "consagrada". Semblant va ser la Menció que vam tenir pel teatre Atlàntida de Vic, amb el projecte "Cares" que vam parir per fer de la façana del teatre. Érem massa joves per passar pel davant d'una generació que havia fet una revolució -la de l'alliberament de la dictadura-, que creia haver canviat el món i que tot ho sabia. Si bé és cert que, vam picar a la porta del món de l'arquitectura, aquell que el sabem el més selecte de tots i per tant qualsevol tipus de menyspreu no ens havia de fer enrere. En aquell moment, fruit de la ràbia continguda i de la frustració, vàrem projectar els que anomenàrem accions de revolta: "Intervenció nocturna als anuncis dels autobusos", "Ocupació de la Torre de les aigües amb projeccions obscenes", "Mutilació de les fonts de Montjuïc amb condons gegants", "Suplantació periòdica de freqüències de ràdio FM amb missatges -Dadà-Guanes"... Encoratjats per Quim Monzó, Joan Brossa, Pere Portabella i el gran mestre Duchamp. Cap d'aquestes accions es va dur a terme, van restar per sempre més intervencions en potència.

La segona etapa, la d'"adaptació al medi" però ha estat la més fructífera, tot i la meva desconeixença fins a dia d'avui, perquè em va permetre entrar al rovell de l'ou de la societat i des de dins sentir la frustració del no èxit assolit com a artista. Fet terrible, en el present del passat, que es transforma en clau en el present del present. Vaig viure per amor, amb totes les conseqüències, i vaig deixar de ser artista, vaig ser pare, vaig consolidar-me en una feina estable, vaig viure el desencís de la destrempada de la il·lusió que el món anava a millor. Però vaig aprendre a gaudir de la joia de l'amor als fills, vaig començar a entendre què és allò autèntic i valuós, i vaig començar a comprendre que només trobant-me trobaria la serenitat per a la tan anhelada creació artística.

La tercera etapa és l'actual. Etapa de creació madura, en la que des de dins del caos he trobat ordre i sentit. Em comprenc, gràcies a molts intel·lectuals que m'han regalat trossets de saber i m'han permès sortir-ne per tenir perspectiva. I per sobre de tots els sabers, tinc la gran sort d'obtenir-los de la puresa d'esperit, i mirall dels meus (nostres) defectes i virtuts, dels joves -infants i adolescents- que he conegut i conec diàriament com a professor de secundària i com a pare. Estressant i màgica professió que ens posiciona en un lloc privilegiat per a la creació artística (a aquells que ho necessitem) que alhora ens obliga a redescobrir-nos i redissenyar-nos constantment. Perquè sabem i coneixem d'arrel allò que importa, del que fem amb la nostra vida i de l'ascendència que podem assolir en la vida dels altres.

La responsabilitat és enorme i viu disposada en el bell mig de l'activitat humana: infantesa i maduresa, educació, compromís, ètica, valors, objectius de vida, problemes familiars, realitats humanes, èxits i fracassos, emocions, coneixement, empresa i societat, món i vida. Una lluita constant que ens interpel·la diàriament i que quan ens deixa temps per respirar i contemplar el tot amb certa distància esdevé una profunda i rica font de reflexió i inspiració..

Grup Guanes, és...?

Grup Guanes, va néixer, com tants altres grups creatius, de l'amistat. Els tres membres originals: Joan Olona, Jordi Soler i Jordi Bonet es van trobar a l'adolescència, als anys 90, per cultivar un projecte que amb el temps pren sentit com a procés. Neix de la necessitat adolescent de reivindicar-se, moguts per les inquietuds artístiques que els portaran a formar-se en Arquitectura, Il·ustració i Disseny gràfic i Belles Arts.

Durant els primers anys es dediquen a generar idees, de manera compulsiva i participar en alguns concursos, dels quals se'n despren l'aroma de la frustració. Paral·lelament realitzen diversos viatges iniciàtics a llocs on una magre economia els hi ho permetia, amb la intenció de conèixer món.

Bèlgica, Holanda i França foren les principals destinacions de les escapades iniciàtiques. Però amb diferència, el més determinant de tots, però, fou el viatge "fantasma" a Singapore que van poder fer gràcies a Lluís Bre, que va aparèixer inesperadament en una de les festes Up&Down a les que acostumàven a assistir. En Lluís era un personatge enigmàtic que vivia aïllat de la societat, nascut a Barcelona però que feia anys que havia marxat a Àsia, amb només 18 anys, després d'una lectura profunda de Siddharta, de Herman Hesse, que el marcà per sempre i del qual no ens va explicar mai massa. En Bre era discret i quasi inexistent però veié en nosaltres una força que l'entusiasmava. En Joan i els Jordis erem fills del Poblenou, de Barcelona, tots tres nascuts el 1974, i vam créixer en la que encara hi restaven les olors a tallers i magatzems, fabricotes velles i solars desemparats de la "Liverpool del sud" i des d'aquell racó vam ser observadors dels grans i, per nosaltres convulsos, canvis de la ciutat. Erem una barreja de desencís i possibilitats.

En Lluís, ens va subvencionar el viatge per conèixer un grup d'artistes que vivien al marge de la civilització en una petita illa a mig camí de Tailàndia. Vam arribar en una barca de pescadors i les experiències místiques i de descoberta d'altres possibles formes d'organització social en total simbiosi amb l'entorn natural allà viscudes durant les poques setmanes d'estada van marcar de manera profunda l'actitud del grup, discret fins a dia d'avui. Anecdòtica però enormement significativa va ser la demanda que ens van fer: "mai descobriu la nostra ubicació, mai digueu noms reals, perquè si es descobreix desapareixerem". "Parleu en clau". "No feu passes en fals en l'art". "Busqueu-lo des de dins, busqueu-vos i quan us trobeu sigueu Guanes. No tingueu pressa".

Sense poder revelar gaire més, ens van fer partícips d'un món ocult del que només en podíem anomenar el nom d'un dels seus membres "Lluís Bre"... Malgrat que sempre ens ha anat acompanyant amb consells, amistat, quasi sempre a distància, i fugaçment mecenatge, no sabrem mai del cert si aquest és el seu nom real. Només podem constatar que és d'origen català. D'això sí que no en tenim cap dubte.

Guanes, per tant i per ara, és.


... Pà...

Aquí pots escriure la resposta a aquesta pregunta.

Quina pregunta et solen fer?

Aquí pots escriure la resposta a aquesta pregunta.

Quina pregunta et solen fer?

Aquí pots escriure la resposta a aquesta pregunta.

Quina pregunta et solen fer?

Aquí pots escriure la resposta a aquesta pregunta.